Barcelona, Cultura, Nadal i Gastronomia

El fet de treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges i pocs inconvenients. Bé, pensant-m’ho molt només trobo un inconvenient, el fet de tenir que desplaçar-te des de casa per arribar-hi. Les avantatges són tantes que un enamorat com jo de la ciutat no acabaria mai d’enumerar-les.

Avui al migdia he sortit a passejar una mica, he enfilat Pau Claris cap avall. Feia fred. A la Gran Via la guàrdia urbana desviava els cotxes, hi havia una mani, la Via Laietana estava tallada. A l’alçada de la llibreria Laie una cosa m’ha fet aturar. Un arbre de Nadal, una arbre de Nadal guarnit, elegantment guarnit, guarnit amb galets gegants. Magnífic, sobri, distingit. No me’n he pogut estar n’he fet una foto.

Una formula notable la que han trobat els de la Laie: unir la cultura, les festes de Nadal i la gastronomia. Una bona pensada unir els llibres, l’arbre i els galets. El centre de la ciutat sempre et sorprèn, realment treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges.

El Barça al servei personal d’en Laporta

Dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar al Camp Nou a veure el Barça–Espanyol. Feia temps que no hi anava. Sort que estava ben acompanyat perquè l’espectacle futbolístic va ser força avorrit. De tota manera, com que era un derby, estava ple de gent i sempre passen coses amb les que distreure’s.

Els nostres seients al camp –tribuna, primera galeria molt a prop del córner del gol sud- et donen una visió especial: quan juguen al gol nord t’ho has d’imaginar tot una mica, quan juguen al gol sud ho veus millor que a la tele (no era penalty). És per això que en un partit soporífer, en que l’única distracció al camp era veure quina de grossa en feia l’àrbitre, quan la pilota rondava el gol nord m’havia de fixar en altres coses. I ho vaig fer...

I vet aquí que a la segona part, els nois del gol sud que canten durant tot el partit, aquells de guarden les banderes a les instal•lacions del club, aquells que diuen que el Laporta deixa entrar gratuïtament per tal que animin al públic, van posar-se a cantar un crit que mai havia sentit al camp del Barça: Independència! Curiosament i casual el dia abans de les consultes independentistes -quantes cerveses li haurà costat al Laporta? -. Sortosament el públic és molt llest, ningú els va seguir. Independentment de les seves opinions la gent sap separar l’esport de la política, i així ha de ser.

Malauradament hi ha individus que això no ho saben fer, gent que són la màxima representació del FC Barcelona, i el paradigma d’aquests és el seu president: en Joan Laporta. El president que ha tolerat i pagat l’espionatge dels seus directius, els president que s’ha enfrontat a mig món amb el seu comportament, el president que es baixa els pantalons en un rampell, el president que s’ha carregat a la majoria dels seus directius, el president que es “desmadra” en una discoteca per una simple victòria -ni que sigui la de l’etern rival-, el president que fa servir el Barça com la seva llançadora política personal.

En Laporta utilitza el Barça en benefici propi, intenta manipular i confondre. Ni el Barça, ni l’esport, ni la política, ni Catalunya es mereixen això.

Els toros i el parany del prohibit prohibir

En una entrevista publicada al País, l’ex secretari general de l’ONU Kofi Annan va fer una afirmació amb la que n’estic plenament d’acord: els líders mundials llegeixen i no dirigeixen; llegeixen enquestes enlloc de dirigir. Fa temps que dono voltes al tema, penso que sovint els polítics han, hem, deixat de banda els idearis i que les decisions que prenen, prenem, estan sotmeses només a raons demoscòpiques. Els polítics han perdut, o estan perdent, la valentia d’afrontar els reptes segons les seves conviccions - peti qui peti -; enlloc d’això es mouen amb cautela per no molestar a l’electorat. Uns es volen mantenir en el poder, els altres hi volen accedir.

De tant en tant, però, apareixen en el debat polític temes que semblen tangencials però que tenen una profunda càrrega ideològica, són d’aquells temes que et fan creure o no en que els polítics també són persones, que tenen criteri. Aquesta setmana sense anar més lluny es debatrà al Parlament de Catalunya si es tramita la iniciativa legislativa popular que demana l’abolició de les curses de braus. Els PP i Ciutadans estan en contra, ICV-EUA i ERC hi són a favor, els dos grups majoritaris a la cambra CiU i PSC donen llibertat de vot als seus membres. El resultat sembla incert.

D’entrada em voldria tornar a posicionar: estic en contra de qualsevol utilització d’animals pel gaudi de les persones. Això vol dir que no només estic en contra les curses de braus sinó també dels correbous, bous enllaçats o embolats. I això vol dir que discrepo dels que volen suprimir les curses -per espanyoles- i mantenir els correbous -per catalans-. Dit això torno al Parlament.

Divendres, diputats socialistes -alguns d’ells amics personals meus- votaran a favor o en contra. Jo els demano només una cosa: que ho facin a consciència, que no es deixin enredar, que el “prohibir el prohibir” no et fa més progre. Que les tradicions que sotmeten als animals, encara que siguin estètiques, encara que ens diverteixin , encara que ens portin vots, no són de rebut en ple segle XXI.

El maletí independentista de la Srta Pepis

Allà pels anys setanta del segle passat – recordeu era l’època que tot ho vèiem en blanc i negre- quan s’acostaven les festes de Nadal des de la televisió ens bombardejaven a tota hora amb els anuncis de les joguines de la Srta Pepis.

Els maletins de la Srta Pepis eren joguines destinades a les nenes -recordeu l’elevat grau de sexisme imperant als 70- que reproduïen aspectes de la suposada vida “femenina”. Disfresses, costura, maquillatge, collarets, i tot el pugueu imaginar era susceptible de cabre en un d’aquests maletins. L’èxit estava assegurat. Moltes nenes, gairebé totes, influenciades per la Srta Pepis, volien ser infermeres de grans. Sort que el temps tot ho cura i posa les coses al seu lloc i finalment els maletins no deixaven de ser res més que un joc, sexista però un joc.

Aquest cap de setmana he tingut la sensació que tornàvem al passat. Les consultes que s’han celebrat a 167 municipis catalans sobre la conveniència o no de l’independència de Catalunya m’ha fet recordar temps de la meva adolescència.

Tot i així hi ha alguna diferència: d’entrada estem en democràcia, tothom és lliure de fer -mentre no trepitgi el drets d’un altre- el que cregui més oportú. La televisió abans era en blanc i negre i ara és en color, tot i que malauradament el sectarisme em sembla que encara persisteix . El que no ha canviat és la capacitat d’imaginació de la gent. No han canviat les ganes d’imitar als grans. I el que ha passat amb la “consulta popular” m’ha fet recordar els famosos maletins de la Srta Pepis, estris de fireta per imaginar situacions reals.

El que ha passat sembla de broma: votacions anticipades, urnes que van a les cases, regal de preservatius als qui voten a Vilanova, pressió social als pobles petits, campanya durant el mateix dia de les votacions, llistes negres, “observadors internacionals” que semblen sortits d’una festa d’Erasmus...

En definitiva, una gran mobilització per a uns pobres resultats de participació, un 27,42% i no un 30% com ens volen vendre. Estic d’acord amb el que diu en Toni Ibañez, un gran defensor i activista, de la jornada: Si l'abstenció és del 70% a les comarques més catalanistes, què passarà l'àrea metropolitana? El millor, penso, és que deixin de jugar a fireta, però també que deixin de jugar amb foc.

Mentrestant a Santa Coloma de Gramenet el president Montilla inaugurava un tram de la nova línia del Metro, això sí que és fer país.

Toros, entre la tradició i el futur

S’acosta el debat al Parlament de Catalunya sobre la supressió o no de les curses de braus. M’he posicionat reiteradament sobre el tema i no em vull fer pesat, per tant no parlaré de tortura animal, però no em puc estar de fer-me ressò d’una frase que he llegit aquest cap de setmana i que em sembla que la podem utilitzar per reflexionar una mica més.

M’agradaria, doncs, ressaltar una afirmació d’un magnífic article – “Toros i model productiu” - d’en Josep Oliver Alonso, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, publicat dissabte al Periódico: el futur també es construeix trencant amb tradicions que ens mantenen ancorats en el passat.

No calen gaires paraules per comentar-ho. El món evoluciona, no hi ha res que sigui intocable, tot canvia en funció de les noves tendències, de les noves lleis. En principi l’evolució sempre hauria de ser a millor, més drets per a tothom. Les tradicions que no ens deixen avançar, aquelles que ja no representen la mentalitat de la civilització moderna, ja no han de tenir lloc en el nostre dia a dia. Han de quedar, de la mateixa manera que hem fet amb els espectacles del circ romà, en el record dels nostres costumaris.

Casa meva

Posar-se les sabatilles, seure al sofà, relaxar-se, deixar-se anar són coses que només es poden fer a la pròpia llar. Ni a casa dels millors amics, ni a cal sogre tinc la possibilitat, la llibertat i , sobretot, les ganes de fer-ho. Aquella sensació de benestar, de perfecció només la sento a casa; envoltat del meus, al meu forat.

Des de petit sento Barcelona com a casa meva. Quan els diumenges al vespre tornàvem de Riudoms, tot amuntegats en el 600 del meu pare, desprès d’hores inacabables de caravana només se’m canviava l’humor quan s’albirava la ciutat. Barcelona em posava a to, tornava a ser a casa. Encara ara, que sóc granadet, quan fa dies que no sóc a la ciutat, tot i que m’ho estigui passant molt bé, l’enyoro, la trobo a faltar.

Escric tot això perquè avui he tornat a sentir la sensació de confort, d'acolliment. He rebut juntament amb la revista d’informació municipal, una felicitació de l’alcalde Jordi Hereu. La veritat és que m’ha impressionat, una foto magnífica del capvespre barceloní vist des del mar. Una imatge que m’ha posat la pell de gallina. Què n’és de bonica Barcelona! Què bonica és casa meva!

Dona, fills i feina: una equació difícil

Una reflexió ràpida. La premsa d’avui es fa ressò d’un estudi finançat pel “Instituto de la Mujer” i realitzat pel “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. L’estudi en qüestió tracta sobre “Fecundidad y Trayectoria Laboral de la Mujeres en España”.

Entre d’altres conclusions de l’informe destaco una que em sembla prou significativa: tres de cada quatre dones han tingut alguna mena d’incidència en la seva carrera laboral degut a la seva maternitat. Sembla mentida que encara passin aquestes coses. Però això no és cap cas estrany per a la meva familia, recordo que ara fa 16 anys a la meva dona no li van renovar el contracte laboral, curiosament estava embarassada de 6 mesos.

Sobre el tema de la conciliació de la vida familiar i la laboral queda molt per fer. Al món empresarial li falta sensibilitat, al món polític li falta valentia. I no parlem dels homes -marits, companys de feina, familiars-; a aquests ens cal un reciclatge, una cura d’humilitat i assumir d’una vegada per totes que dones i homes hem de ser iguals en tot i per tot. I que consti que també ho dic per mi.