Morir amb dignitat

L’ajuntament de Barcelona, com es nota que sortosament el governa l’esquerra, ha aprofitat la tramesa mensual del seu butlletí a les cases barcelonines per incloure un díptic informatiu sobre el dret de les persones a morir dignament.

En poques, però entenedores, paraules explica els dret i els deures dels malalts, des del dret a rebre informació verídica del seu estat de salut fins a la possibilitat de negar-se a un tractament.

El fulletó també dona a conèixer què és un el testament vital –“les instruccions que la persona malalta vol que es tinguin en compte quan no pugui expressa-les personalment”- i quin son els passos a fer per aconseguir-lo.

Canviant de tema, però també relacionat amb la mort digna, avui precisament m’ha arribat la notícia d’una pàgina holandesa que dóna instruccions concretes per a suïcidar-se d’una manera silenciosa. Com és de suposar la pàgina en qüestió ha fet un gran enrenou, els detractors del suïcidi estan removent cel i terra per tancar-la.

Independentment de l’opció de cadascú sobre el suïcidi, dels motius religiosos o morals que això comporta i de l’oportunitat i legalitat de la pàgina, el que m’ha cridat l’atenció han estat algunes de les raons que argumenten els de NVVE. Vegeu-ne unes quantes.

Contribuir a que els que estan cansats de la vida “no es tirin a les vies dels trens, es pengin o utilitzin altres mètodes horribles”. Estalviar al màxim possible el mal tràngol als familiars per una mort violenta. Evitar el suïcidi “espontani” ja que les barreges de medicaments que aconsellen només s’obtenen sota recepta mèdica... Realment fa reflexionar i la polèmica està servida.

Un cop he rellegit l’article em sembla que no queda gaire clar que no és el mateix la mort digna d’un malalt que el suïcidi digne. La meva opinió és que les dues opcions son respectables. Però mentre em podria considerar un defensor i activista de la primera, l’opció del suïcidi personalment no la comparteixo (ara bé, que tothom faci el que vulgui).

Mandela i la broma de les dates

M’acabo d’assabentar que l’ONU ha decidit per unanimitat i a proposta de 165 països declarar el dia 18 de juliol com el dia internacional Nelson Mandela. El dia en concret està dedicat a l’activisme i hauria de servir per tal que tothom comprengui la capacitat i força que cada persona pot tenir amb les seves accions.

Tot i que no hi crec gaire en els dies internacionals, la decisió no em sembla malament, al contrari, és un reconeixement de la lluita que va fer en Mandela, i encara fa, contra l’opressió i apartheid a Sudàfrica. El que sí que m’ha cridat l’atenció és la data escollida, el 18 de juliol. Sembla com si l’ONU hagi volgut fer una broma a la història i ha triat una data que a Espanya significa tot el contrari: l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra la legalitat establerta, i que desprès de tres anys de guerra va portar al país llargues dècades de dictadura franquista.

M’agradaria, pel be de tots, que els meus fills quan siguin grans i sentin parlar del 18 de juliol només ho relacionin amb l’activisme per la democràcia. Si això passa serà com una victòria de la pau sobre la guerra, de la llibertat contra l’opressió, la vida i els esforços de persones com en Mandela i de molts altres anònims haurà servit per molt. Gràcies a tots i totes.

Alguna cosa fem malament

M’agrada buscar fotos per Internet, em distreu i em fa deixar de banda el temes que em volten pel cap per uns minuts, és una forma de desconnectar. De tant en tant si trobo alguna foto que em crida més l’atenció del normal, me la miro una estoneta i intento treure-li la punta. Aquest és el cas de la imatge d’avui.

Mireu la fotografia. No us estranya veure un ós polar a una pista on passen cotxes? És l’ós que està fora del territori o és el cotxe que no està al seu lloc? Probablement, segur, que la “civilització” ha anat massa lluny, ocupa massa espai, l'espai que "ens" toca i sempre una mica més, sempre més... Els “éssers racionals” no en tenim mai prou. Ens hem passat una mica de rosca i més d’hora que tard ho pagarem car.

La castanyera del carrer Numància

Amb l’arribada de la "tardor de veritat" ve de gust menjar unes castanyes calentonetes, al barri de les Corts encara tenim dues castanyeres; l’una està al carrer Entença, a la cantonada amb la Diagonal, l’altre és la que està al carrer Numància, a la plaça Rosés. La de Numància és la nostra, fa anys que els meus fills en compren.

Deia que amb el fred ve de gust menjar castanyes, avui me’n he fet un fart, en pensava comprar unes quantes pel meu fill Pau, però com que he fet una foto i li he dit a la castanyera que en parlaria al bloc, m’han regalat un bon grapat més. Resultat tots contents.

Si aneu tot passejant pel barri no dubteu en acostar-vos a la plaça Rosés i comprar-ne unes quantes, estan superbones.

Castanyada o Halloween? Tràgiques conseqüències

Fa uns dies vaig escriure un post sobre la castanyada i el Halloween a casa nostra. M’han fet arribar aquesta foto. És la resposta particular d’aquest goril•la, sense cap mena de dubte un clar partidari de la castanyada, veieu com destrossa la carabassa? Són les tràgiques conseqüències a la meva pregunta.

El pretorià d’en Artur Mas

La guàrdia pretoriana era un cos militar que servia d’escolta als emperadors romans, l’Artur Mas no és emperador - què més voldria- però s’ha rodejat d’un grup que el protegeix com si fossin pretorians. El cap d’aquest escoltes d’elit, entre els qui es troben en David Madí i l’Oriol Pujol, és en Felip Puig.

Doncs bé el Felip Puig aquesta setmana l’ha vessat, s’ha passat; en un intent de desprestigiar al President Montilla s’ha fet ressò d’un rumor malintencionat que corria darrerament per la xarxa. D’una forma barroera, sense classe, ha retret en roda de premsa a l'Anna Hernández, la dona del president, l’acumulació de 15 càrrecs públics. En Puig obvia indicar que és normal ocupar diversos càrrecs en l’administració municipal, obvia també que l’Anna Hernández és regidora molt abans que en Montilla fos president, obvia dir que per llei només cobra un sol sou, obvia dir que tots els càrrecs deriven de la seva responsabilitat municipal, obvia intencionadament moltes més coses ja que el seu interès només era un donar credibilitat al rumor citat.

La polseguera que ha aixecat en Puig amb les seves declaracions ha estat important; la diputació de Barcelona ha emès un comunicat desmentit les afirmacions i aclarint conceptes. Els propis socis de Convergència Democràtica, els d’Unió Democràtica, han fet un altre comunicat desmarcant-se de les paraules d’en Puig per considerar-les inoportunes i fora de lloc.

Però anem una mica més enllà, ahir el Periódico va publicar un article que confirma que en Puig va ocupar 41 càrrecs quan era conseller d’obres públiques de la Generalitat. No tinc res en contra, qualsevol conseller ha d’ocupar diferents presidències d’empreses públiques, participar en diferents consells d’administració, els 41 càrrecs són legals i són derivats del de conseller. El que no m’agrada i ho haig de denunciar és la poca vergonya que ha tingut. No es pot anar per la vida criticant els demés quan tu fas exactament el mateix, no es pot anar per la vida posant en qüestió la legalitat o moralitat d’actuacions de polítics d’un altre color quan se sap positivament que no hi res a objectar. Aquestes actuacions només aconsegueixen una cosa: debilitar la democràcia.

Finalment, vull fer un advertiment a l’Artur Mas. Artur: cal que vigilis, t’has rodejat d’una guàrdia pretoriana sense escrúpols, vigila que no et passi com a Juli César i caiguis apunyalat pels teus propis amics. Jo no me’n fiaria, el temps ho dirà...

També escriuen sobre aquest tema:
Joan Ferran
Manuel Cáceres
José Rodriguez

Joc brut contra el President

El rumor es una declaració formulada per ser creguda com a certa, relacionada amb l’actualitat i difosa sense cap verificació. Utilitzar el rumor per desprestigiar o enfonsar algú és una pràctica més vella que l’anar a peu. Els rumors són corrents en tots els àmbits de la vida ja sigui la professional o com la privada. El món de la política tampoc se’n escapa.

Al nostre país tenim exemples de llibre sobre rumors i política. Qui no va sentir mai que l’alcalde Maragall era un borratxo? Qui no tenia un amic que sabia del cert que l’Àngel Colom, quan era secretari general d’ERC, era un ludòpata i un pedòfil? En els dos casos l’objectiu era clar: fer perdre credibilitat de dos líders de dos partits catalans. A qui beneficiaven els rumors?

Les darreres setmanes n’ha aparegut un de nou. Primer va iniciar-se tímidament a la xarxa, a mida que passaven els dies la bola s’anava fent més gran, els primers missatges havien calat i els receptors els “rebotaven” a les seves amistats. Èxit rotund, avui en dia tothom en va ple: la dona d’en Montilla té la tira de càrrecs i cobra de tot arreu. La diputació de Barcelona ha fet un comunicat desmentint-ho, els socialistes intenten explicar que és fals, però el mal ja està fet i l’objectiu aconseguit; si la dona del president surt “tocada” el President surt “tocat”. A qui beneficia el rumor? No seré jo que faci cas d’un altre rumor que diu que la història de la dona del president va ser generada als despatxos d’en David Madí, l’Oriol Pujol i d’en Felip Puig. No crec en rumors i no m’agrada fer-los córrer.

Per cert des de que l’Àngel Colom està a Convergència Democràtica ja no es ni pedòfil ni ludòpata. Per què serà?